Els Jardins de Monforte, realment l’Hort de Romero, llinage de qui els va concebre i dispondre la seua realisacio en 1859, tenen el seu orige en un hort situat extramurs de la ciutat de Valencia, propietat d’En Josep Vich, baro de Llauri, que el va vendre en 1849 a Joan Batiste Romero Almenar, marqués de Sant Joan, important comerciant i tambe politic. Este decidi construir un jardi i encarregà el seu disseny a l’arquitecte Sebastia Monleón Estellés. La fatalitat sobrevingue sobre la familia, morint els descendents directes, un fill i dos filles, per lo que la propietat passà a una neboda, per part de la dona de D. Joan Batiste, que casaria en un Monforte.

L’emplaçament queda actualment prou centric, prop del vell llit del Turia, practicament en la capçalera del Passeig de l’Albereda –antic Pla del Real-, molt prop dels Jardins del Real (Vivers). Encara que actualment te dos entrades, l’original i principal està en el carrer Monforte que dona acces al vestibul del palauet que s’alça en un dels costats del terreny, el qual s’ha de travessar per a accedir als jardins. L’acces habitual, no obstant, ad estos 12.000 metros quadrats de jardi es fa per la porta oberta en el mur que dona a la Plaça de la Legio espanyola. Un mur perimetral tanca tot l’espai i l’aïlla del soroll i del trafic de la ciutat.

Els jardins, junt en el palauet que en ells s’alça, conformen un conjunt que fon declarat, ya en 1941, “Jardi Artistic Nacional” quedant baix la proteccio estatal, lo qual impedi la seua proyectada desaparicio, abordant-se en eixe moment una rehabilitacio que se li encarregà a l’arquitecte Javier de Winthuyssen i al jardiner municipal Ramon Peris. En 1970 passaren a ser propietat de l’Ajuntament, que els obriria al public en 1973.

Considerat l’ultim jardi historic del s. XIX que queda en la ciutat, i responent ad eixa epoca, te una traça neoclassica que es barreja en algun espai en certa concepcio romantica. De fet es poden distinguir clarament dos zones, una geometrica en bardices vegetals retallades i parterres, decorada en escultures classiques de marbre; i una atra naturalista-païsagistica (romantica), en la que es troba una gran estany i un tossalet artificial en abundant vegetacio de pins, magnolis, llorers, etc. i de bosc baix, lloc a on s’obri una chicoteta gruta, inclus es pot parlat, en tan reduit espai, d’una tercera zona de transicio entre les anteriors de forma triangular, la vegetacio de la qual es de murta i tarongers de copa alta, en una font en sortidor, area emmarcada per dos arcades de cipressos. Un tunel metalic cobert de buganvila i un roserar completen est espai irregular en el que el transit d’una zona a una atra es casi imperceptible.

El palauet -o pabello de recreacio, segons uns atres tractadistes- es un edifici d’estil academiciste, de planta rectangular, en dos altures i una terraça, en una llanterna menuda octogonal que sobreix en el seu centre, i que no es va concebre per a vivenda habitual. En la frontera principal un gran balco s’obri sobre els jardins. Ya en l’interior, a l’esquerra del vestibul, en la planta baixa, arranca una escalinata que conduix al pis principal, en el que des de l’espai central, que es cobrix per la llanterna sobre pechines, s’accedix a les diferents habitacions. Les voltes, les parets de l’escala… estan decorades per pintures murals en les que apareixen figures femenines, angelets, alegories…

L’acces al jardi per la porta que enfronta a la de l’entrada dona pas a un espai semicircular, llimitat per una reixa que el recorre. El seu nivell es mes baix que el de la zona ajardinada, i en ell destaca una portada formada unicament per les dos brancalades sense llindar i rematades respectivament en dos gerrons, que s’ha de travessar per a accedir al jardi, salvant el desnivell una escala de pedra flanquejada per dos escultures de dos lleons, obra de l’escultor abulense José Bellver que els va concebre per a l’escalinata del Congrés dels Diputats, pero que mai arribaren a colocar-se pel seu reduit tamany.

Per als amants de la llengua valenciana, els Jardins de Monforte son motiu, ademes, d’un entranyable recòrt, puix durant molts anys, de 1991 a 2000, fon el marc en el que se desenrollà la Fira del Llibre Valencià.

Juli Moreno

Anuncios