En la placeta dels Panses, junt a l’iglésia de la Companyia, vàries voltes a la semana aplegava el correu i la prensa des de Madrit, i allí es reunia la gent per a llegir en comú la gasseta. L’ambient ya estava tens, aplegant dies abans alguns retors a convidar en els seus sermons al poble a defendre la seua terra front al francés, com va ser el cas del pare Rico en la pedania de Beniferri.

Dies abans es podien llegir pasquins per tota la ciutat de Valéncia en el següent text:

«La valenciana arrogancia
Siempre ha tenido por punto
No olvidarse de Sagunto
Y acordarse de Numancia.
Franceses idos a Francia,
dexadnos en nuestra ley,
que en tocando a Dios y al Rey,
a nuestras casas y hogares,
todos somos militares,
y formamos una grey.»

El dia 23, la multitut es congregava en la citada plaça. En aplegar la prensa es va començar a llegir en veu alta, i despuix de saber-se que el rei havia abdicat en favor del francés, tots els presents varen callar, durant uns minuts ningú dia una paraula. Al poc, algú va cridar “VIXCA FERNANDO VII”. Al moment va condir un gran rebombori i la multitut va començar a recórrer els carrers cridant el nom de Fernando VII.

Pels carrers una enorme cridoria proclamava, “Vixca Fernando VII, muiga Napoleó”. La situació va portar al Capità General a cridar a la casa de l’Audiència (hui Palau de la Generalitat) a alguns notables de la ciutat i allí convocar Acort.

La gentada s’acumulava en la porta i, en vore que les autoritats no semblaven dispostes a declarar la guerra, la població va enviar un representant. L’elegit va ser el franciscà pare Rico. A l’Acort se li va exigir que reclutara a files als hòmens de 16 a 40 anys, traure la Real Senyera (símbol de declaració de guerra), cremar el paper sagellat per Murat i firmar en nom del llegítim rei, Fernando VII.

Mentres dins es mostraven indecisos, “El Palleter”, fòra entre la multitut, es desenrolla la faixa encarnada que portava cenyida, la trosseja i repartix entre els seus companyers, i guardant el tros més gran per a sí mateixa, ho posa en la punta d’una canya; en cada costat posa una estampa, per un la “Mare de Deu dels Desamparats” que ell mateixa tenia i per l’atra, la de Fernando VII que havia agarrat en el comerç d’un tal Beneyto.

Arbora Vicent Domenéch la seua “bandera” entre aclamacions de tot tipo que no cessaven al seu entorn, es dirigix Vicent cap a la Plaça del Mercat. Apleguen a la casa on es ven paper sagellat i Vicent demana que li l’entreguen tot, i prenent un plec, puja sobre una cadira, ho trenca davant una multitut i diu a crits:

“UN POBRE PALLETER LI DECLARA LA GUERRA A NAPOLEÓ: VIXCA FERNANDO VII, I MUIGUEN ELS TRAÏDORS”

Els seus companyers trenquen tot el paper sagellat, el tiren a terra i el chafen en despreci, borrant d’esta manera la nota manada posar pel Consell de Castella, que dia: ”Valga para el gobierno del Lugar-Teniente General del Reyno”.

Despuix de l’alçament del poble valencià, simbolisat en El Palleter, contra l’orde donada pel govern de Madrit de reconéixer per rei d’Espanya a José Bonaparte, i forçat per l’iniciativa popular, despuix de varis intents d’emetre un comunicat que no molestara als francesos, l’Acort va declarar de facto la guerra a Napoleó el mateix 23 de maig de 1808 i va proclamar en bando rei d’Espanya i Índies a Fernando VII, aixina com l’allistament.

La ciutat de Valéncia va ser de les últimes en caure en mans franceses, en el tercer sege, resistint fins a casi el final de la guerra i rebujant a l’eixèrcit francés en les dos prèvies.

Tot ho resumix un soldat francés, Pierre Doubon, en carta a un germà: «Hem atacat Valéncia i quan nosatres esperàvem debilitat nos hem trobat una resistència sense igual. No hi ha en el món vila forta, castell sense fortalea que hi haja defensa més activa ni més obstinada. Els valencians s’han defés en honor i s’han batut en una heroïcitat sense comparació. Un estable és la meua tomba…»

Anuncios