Vicent Boix i Ricarte naixque, el 27 d’abril de 1813, en Xativa, a on s’havien refugiat sos pares fugint del siti de Valencia per les tropes de Napoleo. La seua infancia estigue marcada per la pobrea. Despuix de dos breus estancies en Madrit i en Vinaros, la familia s’instala en el Grau de Valencia. Anà a estudiar primer als Dominics, i posteriorment, a les Escoles Pies, a on li donaven la sopa dels pobres, ya que sos pares no podien proporcionar-li el sustent.

Les seues aptituts li facilitaren l’ingres en l’orde dels Escolapis en 1827. Estudia Filosofia i Lletres i Teologia, i en Gandia es fa carrec d’una catedra de llati. Torna a Valencia a on s’aficiona a l’historia i comença a escriure; la seua primera obra fon El Amor en el Claustro.

Deixa l’orde en 1837 i ensenya llati en un colege de Ontinyent. Els seus ideals lliberals i progressistes el fan allistar-se com a voluntari en els batallons de la llibertat, opositors al carlisme. Un any mes tart acompanya en calitat de secretari al seu amic, el marques de Vellisca, en un viage per Europa, lo que li permet coneixer de primera ma els moviments de lliberacio nacional, aixina com el Romanticisme i el Lliberalisme, i contactar en alguns dels seus representants, com ara Chateaubriand o Victor Hugo.

De regres a Valencia en 1838, torna a ingressar en la Milicia Nacional, els voluntaris de la llibertat, a on ocuparà diferents carrecs. Repren l’activitat com a escritor, obtenint l’exit en les seues obres teatrals. En colaboracio en el seu amic Bonilla redacta El Cisne i La Psiquis, de caracter romantic. Mentrestant, desenrolla una intensa labor periodistica treballant per a diferents diaris: el Eco del Comercio, el Diario Mercantil de Valencia, La Tribuna…, en els que escriu articuls de forta radicalitat politica. Des del Partit Progressiste recolza l’alçament que acabarà en el triumfo de Espartero.

Ocupa diversos carrecs en l’Administracio de l’Estat. Pero la regencia del general no comporta les reformes politiques esperades i funda El Fiscal, un periodic per a fiscalisar als politics. En 1843 fon elegit Secretari de la Junta de Salvacio de Valencia, propiciant la caiguda d’Espartero.

Boix començà estos convulsos anys en un clar compromis en orientacions mes radicals i revolucionaries, que el portaren inclus a haver d’amagar-se en reiterades ocasions, pero acabà decepcionat per la politica i evolucionant cap a un lliberalisme mes moderat.

En 1847 guanya les oposicions a catedratic d’Historia en la Facultat de Filosofia. A partir de la revolucio de 1868 sera nomenat director de l’institut Lluïs Vives, institucio de la que eixiran destacades figures que ocuparan carrecs de responsabilitat en les decades següents.

En 1845 publica els tres volums de la Historia de la Ciudad y Reino de Valencia, lo que propicia que l’Ajuntament el nomene croniste oficial en 1848. Tambe es nomenat soci de merit de la Societat Economica d’Amics del Païs de Valencia. En 1853 es nomenat academic corresponent de la Societat Espanyola d’Arqueologia i de la de l’Historia, i en 1860, dels l’Instituts Arqueologics de Roma i de Berlin.

Boix es ara un home respectat per tots que ha abandonat la politica mentres aumenta la seua influencia en la vida cultural, mes encara quan entre 1863 i 1867 publica el Museo Literario, que recopila l’obra d’autors contemporaneus. Es convertix en promotor i catalisador de les inquietuts valencianistes. A les seues tertulies acodien figures claus dels inicis de la Renaixença, com ara Villarroya, Lamarca, Pasqual Pérez, Aparisi i Guijarro, Almela, Arólas o Bonilla, alguns d’ells, amics de l’epoca dels Escolapis.

La seua optica lliberal el va fer vore en l’historia valenciana la perdua de llibertat i d’identitat que implicava el centralisme, per lo que s’inclinava cap al federalisme i la recuperacio dels Furs que havien donat l’epoca de major esplendor.

Per a difondre el coneiximent de l’historia valenciana escrivi, en un estil ame i accessible, noveles d’esta temantica, El Encubierto de Valencia, La campana de la Unión i Guillem Sorolla son les mes conegudes. La seua produccio lliteraria es abundant: poesia, teatre, novela, i treballs d’investigacio historica conformen un llegat transcendental.

Els ultims foren anys de reconeiximents i condecoracions; en 1874 es nomenat President de la Real Academia de Sant Carles. Falli el 7 de març de 1880. Mesos abans, en decembre de 1879 acodi a l’inauguracio de la seu de Lo Rat Penat, institucio de la qual fon nomenat President Honorari.

J.S.P. i J.P.B.
Rogle Constanti Llombart

Anuncios