Possiblement en més d’una ocasió hauràs escoltat l’expressió “quedar-se a la lluna de Valéncia” o “estar en la lluna de Valéncia” per a referir-se ad algú en la ment dispersa o ad algu que espera alguna cosa i no la pot conseguir… Pero, ¿quín és l’orige d’esta expressió?

L’orige d’esta frase prové de quan la ciutat de Valéncia es trobava completament amurallada. Les portes de la ciutat tenien un horari de tancament, i se dia llavors que si aplegaves després del tancament i no podies entrar en la ciutat, te quedaves “a la lluna de Valéncia”.

Pero hi ha atres fonts que nos oferixen atres orígens al dit. Entre elles la que dona el periodiste i escritor Vicente Vidal Corella (1905-1992) en el llibre “La Valencia de otros tiempos” en el que, ademés de la versió explicada abans, també relata que alguns cronistes atribuïxen l’orige al moment de l’expulsió dels moriscs de la ciutat i l’acumulació d’estos en les plages de Valéncia, ya que devien ser traslladats en barcos fins a les costes d’Argèlia, Marroc i Tunis, pero per la gran cantitat que eren no varen cabre tots en les naus, prometent-los que retornarien a arreplegar-los, per lo que molts varen quedar esperant vàries nits a la lluna de Valéncia.

Hi ha quí atribuïx l’us de l’expressió a aquells barcos que arribaven a les costes valencianes i per la mala marea no podien acostar-se per a atracar, motiu per el que els seus passagers permaneixien a bordo, a la lluna de Valéncia, esperant poder desembarcar.

Anuncios