La majoria de l’historiografia valenciana coincidix en presentar el Quatrecents com un sigle de prosperitat i esplendor del Regne de Valéncia en el sí de la Corona d’Aragó. La ciutat de Valéncia assumix l’hegemonia en els aspectes demogràfics, soci-econòmics, culturals, etc. Es consoliden les institucions polítiques i, és un fet inqüestionable, l’afiançament de la seua personalitat jurídica i llingüística.

El fenomen de l’expansionisme quatrecentiste valencià es pot sintetisar en els següents postulats:

1. Un creiximent demogràfic de la ciutat de Valéncia i d’atres viles del Regne.

2. Aument de calitat de vida i del lux en la ciutadania.

3. Equilibri de preus i salaris, i estabilitat monetària.

4. L’edificació de grans construccions gòtiques públiques i privades.

5. La concessió de préstams als monarques per part de les institucions valencianes.

Estes realitats varen originar, a la seua volta, una série de problemes específics:

1. Desequilibri demogràfic entre el camp i la ciutat.

2. L’endeutament de les arques de la ciutat de Valéncia pel desproveïment, lo que provocaria la necessitat d’importar aliments i fluctuacions de preus i salaris.

3. Els diners prestats als monarques de la Corona d’Aragó per a desenrollar els seus proyectes va originar l’immovilitat de capitals i va restar activitat productiva.

Dos etapes podem distinguir en l’evolució urbanística de la ciutat de Valéncia en l’época cristiana medieval: la primera comprendria els sigles XIII i XIV i la segona el s. XV. Esta segona fase s’iniciaria en el regnat de Pere el Ceremoniós (1336-1387) en decidir crear, per un Real Privilegi de 24 d’agost de 1358, un organisme anex al municipi foral de Valéncia, denominat “Junta de Murs i Valls” la finalitat de la qual va ser construir i mantindre les muralles i portes d’accés a Valéncia, i velar pel seu aigüeral, ponts i camins públics; etapa que s’estendrà essencialment a lo llarc del sigle XV.

Sitiada dels Señors Deputats de la Generalitat del Regne de Valencia. | Juan Sariñena

El Quatrecents va cobrir, en lo constructiu i funcional, les necessitats de la pròspera ciutat de Valéncia, configurada i desenrollada en numeroses edificacions civils i eclesiàstiques. Alguna cosa similar va succeir en les poblacions més importants del Regne. Les construccions gòtiques representen el progrés urbà de la ciutat i regne de Valéncia.

El gòtic civil de la ciutat de Valéncia va configurar les traces urbanes, alçant-se l’Almodí, les Drassanes, el Sant Hospital, la Llonja dels mercaders i numerosos palaus, etc. Fòra de la ciutat quedaven les muralles, fortalees, atalayes, recints fortificats tancats, que es varen construir sobre elements arquitectònics romans, àraps o dels primers sigles de l’Edat Mija cristiana de Valéncia. La majoria de les muralles de les poblacions del Regne de Valéncia varen ser destruïdes. Es conserven algunes portes o torres en Morella, Peníscola, Mascarell, Benassal, Benissanó, Guadalest, etc.

De totes elles, la més emblemàtica són les “Torres de Serrans”, la construcció dels quals va córrer a càrrec de la Junta de Fàbrica de Murs i Valls. La seua edificació es va realisar entre 1392 i 1398. El “Portal del Serrans”, més que una finalitat defensiva, va simbolisar l’entrada regia a la ciutat i el marc idòneu per a benvinguda a personalitats. És un eixemple d’arquitectura cívic-militar de finals del XIV.

En la ciutat de Valéncia mostren l’esplendor gòtic les cases palau de la Scala – actual palau de la Diputació -, dels Escrivá, dels Almirants d’Aragó, dels Borja -actual palau de les Corts- etc., o el palau de la “Generalitat” del Regne, passant per alguns edificis del carrer de Cavallers de la ciutat de Valéncia i dels Moncada en Xàtiva o en conjunts urbans de poblacions del Maestrat.

Atres eixemples de gòtic valencià es manifesten en aqüeductes, ponts, baranes, forns, creus de terme, i, sobretot, en la Llonja dels mercaders o de la seda de la nostra ciutat, declarada Patrimoni Mundial per l’Unesco. Va ser el Consell General de la ciutat, durant el regnat de Ferran el Catòlic, el que va decidir construir una nova Llonja que fora “molt bella e magnifica e sumptuosa, que sia honor e ornament de aquesta insigne ciutat”. La seua realisació es va encarregar als mestres picapedrers Pere Compte i Johan Ivorra.

Els treballs que es varen iniciar en 1483 i conclourien en una primera fase en 1498. Esta esplèndida joya arquitectònica tardomedieval simbolisa el potencial del patriciat valencià de finals del XV.

El sigle XV valencià és el periodo en el que l’art gòtic va alcançar la seua plenitut. Valéncia és un eixemple de l’esplendor d’est estil artístic. Segons va afirmar F. Garín Ortiz de Taranco, “Valéncia i el seu Regne està pensada en gòtic”. Els retaules de pintura gòtica i les arts suntuaries varen obedir als gusts estètics de l’época.

A la mesurada gestió soci-política de la primera mitat del Quatrecents li succeïx el floriment mercantiliste de la segona mitat de sigle.

La riquea natural de part de les terres valencianes, la benignitat del clima, l’instalació d’indústries menestrals, el dinàmic moviment mercantil, el desenroll de les confraries i gremis i l’impuls del patriciat urbà i la noblea varen elevar la Valéncia foral a uns nivells de prestigi no alcançat fins al moment.

La ciutat de Valéncia es va convertir en una urbs cosmopolita, oberta a tota classe de visitants, de manifestacions i corrents culturals. Era una gran ciutat no només en l’àmbit peninsular sino també de reconegut prestigi en l’àmbit europeu.

Va ser una de les ciutats artesanals, mercantils, financeres més actives del Mediterràneu. D’això donen testimoni les institucions públiques, el montant de les transaccions comercials, l’activitat cultural, l’urbanisme, l’art, l’indumentària i les manifestacions lúdiques i recreatives.

La societat valenciana va saber articular les diverses corrents culturals, anticipant-se al restant de la Península i de l’Occident europeu, omplint-se d’aspectes italianisants renaixentistes quan atres Estats o regions vivien encara en plena Edat Mija. Valéncia estava preparada i va ser receptiva a les influències socials, lliteràries, artístiques i religioses de l’Itàlia del “Quatrocento”. La propensió dels ciutadans regnícoles cap a la cultura i el comerç varen obrir portes a les noves tendències, i Valéncia va rebre noves improntes.

Les ciutats i viles valencianes varen saber compaginar la vinculació i arraïlada a la seua terra en la receptivitat i absorció de tendències culturals noves; l’observança de la religiositat en l’esperit alegre i festiu; la vida ostentosa en la caritat i la compassió.

L’esperit obert i mamprenedor dels valencians nos va obrir les portes de lluntanes terres, empapant-se de nous modals i costums, al mateix temps, que vàrem saber exportar la nostra idiosincràsia.

La Renaixença italiana va penetrar en el Regne de Valéncia, i l’Humanisme va reemplaçar al cavalleresc classicisme medieval, tenint escola pròpia en Valéncia. Una esplèndida floració de traductors i creadors lliteraris expressaran els seus sentiments en forma delicada i lèxic triat.

Des del punt de vista de l’expressió lliterària, a partir de la segona mitat del sigle XIV i a lo llarc del sigle XV es produirà una consolidació de la llengua valenciana i una consciència idiomàtica pròpia i diferenciada dels escritors del Regne de Valéncia.

José Vicente Gómez Bayarri
Doctor en Filosofia i Lletres – Catedràtic de Geografia i Història
Director de l’Escola Superior d’Estudis Valencians de la RACV

Anuncios