La figura de Jaume I està molt present en l’historiografia valenciana, i tambe en el dia a dia; estranya es la localitat del nostre territori que no li haja dedicat un carrer, una plaça o un monument. Tambe en uns atres territoris de l’antiga Corona d’Arago el rei Conquistador goja de reconeiximent, en major o menor fortuna, tot depenent de l’ideologia historiografica imperant.

Importants ciutats valencianes li tenen dedicat un monument, quan no dos; significatives son les de Castello, Moncofa, Nules; la de Vilarreal, en la qual l’Ajuntament el feu desapareixer de la plaça mes important de la localitat –efectes del revisionisme–, tambe Elig, Pego o Valencia capital. Aci, dos son els monuments que recorden la figura del rei, un situat en la plaça de Saragossa –donat a la ciutat pel Club Rotary–, obra de Antonio Sacramento (seudonim de Fernando Antolí-Candela Piquer), feta en ferro, i l’atre, el que nos ocupa en este articul, que s’erigix en el Parterre del Cap i Casal, actual plaça d’Alfons el Magnanim, que enguany complix 126 anys de la seua inauguracio.

La singular representativitat d’est ultim monument es deu a que des de que se recuperà la commemoracio del 9 d’Octubre en epoca moderna, este fon el lloc a on es concentrava el fervor valencianiste per a rendir-li homenage i celebrar tan significativa data. Alli, en epoca de la Renaixença, es feu la –primer popular, despuix institucional– ofrena floral al gran rei llegislador que posà fites al nostre territori i proporcionà als valencians la –provablement– llegislacio mes alvançada de l’epoca.

En el centre dels jardins del Parterre s’alça l’estatua eqüestre de Jaume I sobre un elevat pedestal de pedra producte d’una iniciativa que capitanejà Teodor Llorente i que a la fi sería un proyecte de caracter municipal. Sobre ella hi ha diferents estudis; descolla el que realisà l’academica i doctora en Filosofia i Lletres, Violeta Montoliu, i tambe l’estudi de Helena de las Heras Esteban.

Es sap d’un primer proyecte de 1860 atribuit a l’escultor José Piquer Duart, escultor valencià de la Cort, concebut en moments de grans obres d’este estil en el periodo de la Regencia de Maria Cristina. Aço quedà en l’oblit, puix el recolzament i finançacio real i del govern mai se feren efectius. Sera en 1875, en el periodo de la Restauracio d’Alfons XII, quan Teodor Llorente, cap del partit conservador i director de Las Provincias, conjuntament en Vicente W. Querol, Eduardo Atard, Juan Reig y García, Felicísimo Llorente, José Fernández Olmos, Vicente Graus, Aurelio Querol, Bernardo Ferrandis, Juan Navarro Reverter, Rafael Ferrer i Bigné i José Brel formulen una peticio a l’Ajuntament de Valencia per a que, en motiu de la proxima commemoracio del VI Centenari de la mort del rei Jaume I (27 de juliol de 1276), se li erigira un monument al Conquistador. La peticio fon atesa, a pesar de que consta alguna reserva del partit lliberal, que es feu publica en El Mercantil Valenciano. Per unes circumstancies o atres, el proyecte no s’abordà per al VI Centenari que l’havia motivat. A la fi es decidix convocar un concurs public dirigit especialment a artistes valencians. Almenys se documenten fins a set proyectes: son els de Felipe Farinós, Luis Gilabert, Francisco Santigosa, José Aixa, Marià Benlliure, Antonio Yerro i Antonio Moltó. La comissio no es donà per satisfeta argüint la dificultat de la realisacio de les maquetes presentades. A la fi es decantà per fer un encarrec directe a l’escultor catala Agapito Vallmitjana, firmant este el contracte el 21 d’octubre de 1882, la qual cosa provocà la protesta dels escultors valencians.

Hem de tindre en conte que ya Teodor Llorente demanà opinio, en el moment d’elevar la proposta a l’Ajuntament, al seu amic i critic d’art del Diario de Barcelona, Francisco Miquel Badía; este, a banda d’aconsellar-lo sobre algunes prescripcions que deurien integrar-se a l’hora de convocar el concurs public, li sugeri el nom dels germans Vallmitjana (Agapito i Venancio) com a possibles autors, puix gojaven de reconegut prestigi.

La Junta pro-monument ya havia decidit en 1878 que el pedestal fora obra d’un valencià i se li encarregà a l’arquitecte major municipal Vicente Constantino Marzo, sent realisat en pedra de Moncada, Chiva i Monover, en una altura de 7,5 m. Tambe la fundicio de l’estatua s’adjudicaria (31 de juliol de 1888) a una empresa local, La Maquinista Valenciana, que necessitaria fins a quinze tonellades de bronze per a la seua eixecucio, les quals se solicitaren al Ministeri de la Guerra i este les proporcionà entregant cinc canons i un obus procedents de la fortalea de Peniscola per a la seua fundicio.

El 12 de giner de 1891 s’emplaçava l’estatua sobre el pedestal; i el monument s’inauguraria el 20 de juliol d’eixe any. Es representa al rei Jaume I montat sobre un cavall al pas recolzat sobre tres pates, la figura real va vestida en trage de guerrer –malla–, en el rostre girat cap a l’esquerra, cobert el cap en el caracteristic elm del drac alat i en el braç dret estés en actitut de fer alvançar a la tropa. El tamany es superior al natural. En la part davantera del pedestal se colocaria l’escut en les armes del rei; en la posterior, el de la ciutat de Valencia, obres de José Aixa, i en els laterals, dos plaques fetes en el mateix metal en dos inscripcions, en una es llig: “Entró vencedor en Valencia / liberándola del yugo musulmán / el día de San Dionisio / IX de octubre de MCCXXXVIII”, i en l’atra: “Al rey D. Jaime I el Conquistador / fundador del reino de Valencia / Valencia agradecida / año MDCCCXCI”.

Juli Moreno i Moreno
Historiador

Anuncios