Joan Lluïs Vives naix en Valencia el 6 de març de 1492 i mor en Bruixes (Belgica) el 6 de maig de 1540. Era fill de Lluïs Vives i Blanca March, familia de comerciants judeus que hagueren de convertir-se al cristianisme per a salvaguardar ses vides i patrimoni; encara que en l’intimitat pareix que seguiren practicant el judaisme, lo que provocà que l’inquisicio, en descobrir-los (1482), iniciara un proces en la seua contra que s’allargaria en el temps i acabaria, quan ya havia fallit sa mare, en l’ajusticiament de son pare.

Valencia.- Estatua de l’humaniste valencià Joan Lluís Vives en el claustre de l’edifici de la Nau de la Universitat de Valencia

Joan Lluïs, jove estudios i desinquet, a l’edat de quinze anys començà estudis superiors que realisaria en l’Universitat de Valencia entre 1507-1509. Sib oarem oreocupat pel cariç que el proces inquisitorial presentava, decidi enviar-lo a estudiar a l’estranger. S’establiria en Paris, i en la Sorbona ampliaria i perfeccionaria estudis fins conseguir el grau de doctor en 1512, moment en el que decidi traslladar-se a Bruixes, ciutat en la que vivien varies families valencianes de mercaders. Alli va ser acollit pels Valldaura, que tambe havien emigrat des de Valencia anys abans i en els que pareix ser que la mare de Vives mantenia llaços familiars. Vives emparentaria en ells en casar-se en Margaritat Valldaura. En eixa epoca s’uni al circul d’humanistes que tenía Erasme de Rotterdam, en qui travà amistat.

En l’estiu de 1523 Vives viaja a Anglaterra, a on coneixerà a l’humaniste, teolec, poeta i escritor Tomas Moro, a qui l’unirà tambe una gran amistat; alli havia segut reclamat pel cardenal Wolsey per a eixercir la docencia en l’Universitat d’Oxford. En el nou païs d’acollida vorà complit un dels seus desijos, establir-se en la Cort -considerava que era l’unic lloc en aquella epoca en el qual un humaniste podia desenrollar dignament el seu treball com a investigador de la cultura i com a docent i transmissor del saber.- Va ser nomenat canceller del rei Enric VIII, a l’hora que llector del Colege del Corpus Christi, ambient en el que coneixerà a la reina Catalina d’Arago, convertint-se en el preceptor de la seua filla Maria.

Vives va intervindre, com ho feu Tomas Moro, intentant evitar el divorç dels monarques, buscant la seua reconciliacio, pero les seues estrategies resultaran inutils i pedrà la proteccio i confiança real; ral per la qual en 1528 se va vore obligat a retornar a Flandes, eixercint la docencia en Lovaina. Pijor sort corregue Toma Moro, que fon condenat a mort pel rei per opondre’s al divorç i al trencament de l’Iglesia Catolica en declarar aquell la seua supremacia al front de la nova iglesia anglicana.

L’influencia de Vives sobre l’Europa del Renaiximent fon extraordinaria, puix no nomes acodien a consultar-li els mes influents artifexs de la Reforma protestant i de la Contrareforma catolica, mes encara, fon tutor i educador de molts nobles que ocuparen llocs de gran responsabilitat en la monarquia de Carles V, al qual demanà proteccio. L’emperador li concedi una renda anual que nomes li permitia costejar-se part de les seues necessitats vitals. Vives li dedicaria el seu tractat De concordia et discordia in humano genere, i un atre a l’Inquisidor General de la Peninsula, que titulà De pacificatione (dos alegats pacifistes i antibelicistes).

Home eclectic i universaliste, s’alvançà en molts camps aportant idees innovadores en disciplines com la filosofia, la teologia, la pedagogia o la politica; els seus plantejaments en l’ensenyança son metodics i racionals front a l’artificiositat i la retorica propies d’aquell temps. Representa l’innovacio, les idees modernes, moltes de les quals queden expostes en la seua obra De ratione dicendi.

Els experts i investigadors coincidixen en calificar-lo com a un humaniste excepcional, que dedicà els ultims anys de la seua vida a perfeccionar la cultura humanistica. Se converti en un reformador de l’educacio europea, en un europeiste i en un filosof moraliste que inspirava la seua etica en Plato i els estoics. Va propondre l’estudi de les obres d’Aristotil. Per als estudiants adaptà els texts migevals, fent-ne uns atres nous en un vocabulari acort en l’epoca. La seua obra destinada a l’ensenyança del llati Introductio ad sapientiam arribà a les 65 edicions entre 1538 i 1649. Tambe propongue la reforma de la Sorbona, en la que consegui millorar l’educacio alli impartida i dotar-la d’una gran calitat.

De la seua extensa produccio, mes de xixanta obres, seguint als experts se poden citar, entre les mes llegides i transcendentals, De initiis, sectis et laudibus philosophiae, una de les seues primeres obres, un tractat en el que fa una alvançada recreacio de la visio moderna de la filosofia; De subventione pauperum. Sive de humanis necessitatibus libri II, un tractat de socors als pobres, en el qual establia l’organisacio d’una ajuda als necessitats com un servici social, sent l’Estat qui hauria de ser l’encarregat de prestar-la; per esta obra fon considerat el precursor en Europa de lo que serien en el futur els servicis d’assistencia social en l’intervencio de l’Estat; Introductio ad sapientiam, la mes important de les seues obres pedagogiques; De institutione feminae christianae, traduit al castella en Valencia en 1528, es un tractat sobre l’educacio de la dona cristiana en el que planteja que se la catequise en la seua llengua materna, i en el que apela al reconeiximent d’esta com a individu responsable en el si del cristianisme; De Disciplinis libri XX (1531), obra pedagogica en la que ya pot parlar-se del naiximent de la filosofia moderna puix supera l’humanisme i senyala el transit a l’edat moderna, a l’hora que instaura les bases de la psicologia com a ciencia experimental, la qual sería presa com a base per Descartes o Bacon; Lingvae latina exercitatio, obra de 25 dialecs; el que fa el numero 22 el dedica a la seua infancia, en ell Vives es presenta nostalgic, evocador, realisant un passeig pels carrers de la seua Valencia natal, molts dels quals encara existixen hui en dia.

Lluïs Vives es un catolic comprensiu i tolerant, dotat d’un gran sentit de la realitat que aplicà als problemes que estudià. Se preocupà principalment per aquells aspectes mes immediats de la realitat humana, destilant un profunt coneiximent de la naturalea i l’historia de l’home. La seua actitut fon la del millor humanisme, pero adornat en virtuts de sobrietat i mirament. La seua vida i el llegat de la seua obra han passat a ser models universals.

Jove encara, pero molt debilitada la seua salut per diverses malalties, mori en 1540 en la seua llar de Bruixes, sent soterrat en l’iglesia-catedral de Sant Donacià d’eixa ciutat. Alli seria sepultada tambe la seua muller, Margarita Valldaura, 12 anys mes tart; en ella trobà un gran recolzament moral i tambe gran ajuda en la seua labor intelectual, puix s’ocupà en els ultims anys de la vida de Vives de transcriure les ensenyances d’aquell, recuperar discursos i classes i promocionar la seua obra.

En els seues escrits, tots en llati, Vives no deixà de fer referencia al seu orige valencià, puix, a banda de mencions concretes, darrere de la seua firma posava sempre “Valentini“.

Mª A.M.C.

Anuncios