Una de les manifestacions mes profundes de l’idiosincrasia d’un poble son les festes. Manifestacions socials del caracter ludic del ser huma, cada poble te una forma de manifestar-se. Generalment unides a la commemoracio d’algun fet historic i, molt a sovint, a la celebracio en honor d’alguna invocacio a Jesucrist, a la Verge Maria o ad algu dels numerosos sants o santes del calendari lliturgic.

En el Regne de la Valencia cristiana, pronte arraïlaren i s’estengueren les devocions a dos sants que tenien molt que vore en el conte dels bens materials: la salut del cos, en primer lloc, encomanada al provençal Sant Roc, que lliurava del terrible açot de la pesta, i la proteccio dels animals domestics, imprescindibles en una societat agraria, que s’encomanava al anacoretà Sant Antoni. Tambe arrïlà pronte, en un poble religios, preocupat per la salvacio de l’anima, el cult a l’oriental Santa Barbera, que lliurava als que l’invocaven en vida d’una mort sobta sense rebre els sacraments, a vegades produïda per un raig en la tempestat que tambe podia arrasar les collites si anava acompanyada de pedra.

Si els sociolecs han d’estudiar les manifestacions socials que inevitablement produixen les festes, la missio dels historiadors es escorcollar el moment de la seua aparicio i les possibles causes, tant endogenes com exogenes que les produiren. En el fons se tracta d’averiguar l’originalitat i les interrelacions que es donen entre distints pobles i arees culturals. Moltes vegades en l’orige de la festa està la commemoracio d’algun fet de notable rellevancia, com la consagracio de la Catedral de Valencia el 9 d’Octubre de 1238, que determinà l’institucio d’una festa civic-religiosa plena de significat historic, associada a la costum popular de la mocadorà, i la devocio al sant del dia, el bisbe atenienc Donis.

En atres casos la devocio particular d’un lloc a un determinat sant era conseqüencia llogica de l’irradiacio produida per un monasteri o convent establit en el seu terme: Sant Benet en el cas dels Benedictins, Sant Pere Nolasc en els mercedaris, Sant Francesc en els minims, Sant Jeroni o Sant Onofre en els eremites. A vegades la predileccio per un sant i el corresponent nomenament de patro o patrona, provenia de la consecucio per algun magnat d’una reliquia notable: aixina passà en la Pobla de Farnals, on el franciscà Fr. Joaquim Ferrer, per gracia de Pio VI, portà en 1789 el cos de Sant Feliu. Vinalesa nomenà patro a Sant Honorat, quan a principi del sigle XVI, Lluïs Juan, senyor del lloc, portà de Roma una reliquia del Sant. Per el mateix temps, el beneficiat de Moncada, En Alexandre de Blanes, conseguix portar tambe d’Italia, un osset de la ma de Santa Barbera, a la que poble pronte li prengue devocio dedicant-li una capella, nomenant-la patrona i estenent la seua devocio per tota la contornada.

No va ser fins al sigle XVII quan l’Iglesia regula la celebracio de les fesdtes i la obligatorietat de descans en alguns dies determinats, per la bula d’Urba VIII (1642), i sera, ben entrat el sigle XVIII, quan el Comte d’Aranda tracta de ficar orde en les festes a celebrar en els distints pobles iberics (1770).

Lluis Corell Ruiz (Historiador)

Anuncios